La forma d’Estat de Catalunya: la República


La lluita del nostre poble per la llibertat nacional i social s’ha associat, modernament, a la República com a forma d’Estat. Així ha estat durant la història contemporània i així ha de continuar sent, fins a arribar a la consecució material d’esta idea. I no només s’ha de fer referència a la República com a estructura política institucional, sinó també al conjunt de valors republicans, que han d’impregnar socialment el nostre poble de forma implícita. Valors com la igualtat, la justícia, la llibertat, el treball, la cultura o la honestedat han de ser uns manaments diaris que el nostre poble ha de tindre apresos com una llengua materna d’ús habitual.

Alguns Estats del nostre entorn s’han associat a determinades formes de govern i d’Estat: el Regne Unit a la monarquia, França a la República burgesa o Espanya a la dictadura feixista, per exemple. Catalunya, com a nació que aconseguirà la seua independència i unificació durant el segle XXI, ha de superar les estructures caduques i endarrerides que han mostrat els països del nostre voltant, sobretot tenint en compte que han sigut estructures, precisament i entre altres coses, per a mantindre explotades diverses nacions veïnes, com la nostra. Mentre França ha fet servir els valors republicans burgesos del segle XVIII, on la destrucció de la nostra nació s’ha fet en nom de la llibertat i la igualtat, nosaltres agafem el sentit real d’estos valors i els fem servir per a revitalitzar i defensar la llengua i la cultura occitanes dins de les nostres fronteres. O mentre l’imperialisme espanyol destruïx patrimonis arquitectònics històrics i únics, com el Cabanyal, en nom de la modernitat, nosaltres fem servir este valor per a construir monuments universals com la Sagrada Família.

Tenim tot un futur per davant que cal construir, i tenim les eines necessàries per a fer-lo realitat. Com més impregnada estiga la nostra lluita d’estos valors republicans de progrés i civilització, més prompte i fermament podrem materialitzar el nostre anhel col·lectiu i de patriotes de moltes generacions: la República Catalana.

El plat típic de Catalunya: la paella

La paella valenciana és un plat que té el seu origen entre els llauradors al voltant de l’Albufera de València, entre la Ribera del Xúquer i l’Horta Sud. La seua aparició es creu datada entre els segles XV i XVI, i des de llavors va ser popularitzat arreu, fins arribar a ser un plat de fama internacional hui en dia. Rep el nom popular del recipient on es cuina, la paella, i, per tant, el seu nom més exacte hauria de ser paella d’arròs, encara que popularment és coneguda simplement com paella o paella valenciana.

El cuiner de la paella és anomenat paeller, i de la seua perícia depén en bona mesura l’èxit final del plat. Els ingredients són diversos: arròs, pollastre, garrofó, bajoqueta, safrà, pimentó roig, all, tomaca, sal, oli, aigua, encara que hi ha diferents variants, canviant el conill pel pollastre o afegint-hi magre de porc. Hi ha la varietat de paella de marisc, canviant la carn pel peix, i inclús la paella mixta.

La paella és un plat que mostra la sociabilitat del nostre poble a l’hora de cuinar i de menjar. És típic cuinar-la al paeller, un lloc habilitat a les cases rurals per a este menester, i acostumen a participar-hi diverses persones que ajuden a la seua preparació. Després, a l’hora de degustar-la, és típic fer-ho al voltant de la paella, prenent cada persona la part que té més a prop.

Malauradament, i com en tants altres casos, la paella, com a símbol gastronòmic dels valencians i de tots els catalans, ha estat segrestat pels poders fàctics i mediàtics de l’imperialisme espanyol. És molt trist vore com la paella s’associa a un règim espanyol aliè nacionalment als catalans, i com és presentat així davant dels turistes i del món. Però, obligació nostra és donar-li i tornar-li la representació nacional que li pertoca al nostre plat més internacional. Catalunya s’ho mereix. La paella, també.

L’animal icona de Catalunya: el rat penat

Els animals acostumen a ser una icona característica que servix per a representar simbòlicament països del nostre àmbit: el bull-dog a Anglaterra, el gall a França, la vaca a Galícia, l’àguila a Alemanya o el bou a Espanya. Catalunya també té un animal característic i simbòlic des de fa segles: el rat penat.

Aquest animal el podem vore representat a diferents escuts municipals arreu del país, majoritàriament al País Valencià, i també a distintius d’associacions de tot tipus (esportives, culturals, musicals, etc). El rat penat forma part de la nostra heràldica, acompanyant molt sovint les nostres quatre barres. Tan nostrat sentim est animal que fins i tot va donar nom a una de les institucions senyeres de la Renaixença: Lo Rat Penat.

Malauradament, a algunes zones de Catalunya, el rat penat ha perdut representativitat, sobretot a la CAC. L’escut de Barcelona, per exemple, històricament estava coronat per un rat penat, però hui en dia hi ha desaparegut. I fruit de tota esta pèrdua identitària ha estat l’invent del postís i artificial “ruc català”, per contraposició al “bou espanyol” (fruit del típic nacionalisme per reacció). Fins i tot, est episodi còmic va acabar en disputes entre els creadors i promotors d’eixe invent. Tot i això, i malgrat els esforços regionalistes a amagar allò que ens unix i ens homogeneïtza com a col·lectivitat, podem contemplar este símbol tan nostrat representat arreu de la capital: mercats, places, associacions, etc.

Els catalans hem de recuperar les nostres senyes d’identitat, promocionar-les, potenciar-les i estendre-les per tot el país, evitant qualsevol segrest o suplantació de tot allò que ens identifica com a nació històrica i unida.

La unitat geogràfica bàsica de Catalunya: la comarca


La recuperació nacional catalana comporta una divisió territorial que retrobe la unitat geogràfica natural i que siga el nexe funcional entre els municipis i la nació. Com deia Fuster, arribarà un moment en què només serà necessari afegir l’adscripció local o comarcal d’una cosa o d’una persona júntament a la seua condició nacional catalana per a poder identificar-la.

En total, Catalunya té 93 comarques. Andorra i cada un dels territoris insulars, amb l’excepció de Mallorca, es prenen com a comarques. Ací tenim la llista de totes elles, amb la capital de cadascuna de les comarques entre parèntesi:

* País Valencià: el Baix Segura (Oriola), el Baix Vinalopó (Elx), el Vinalopó Mitjà (Asp), les Valls del Vinalopó¹ (Novelda), l’Alt Vinalopó (Villena), l’Alacantí (Alacant), l’Alcoià (Alcoi), el Comtat (Cocentaina), la Marina Baixa (la Vila-Joiosa), la Marina Alta (Dénia), la Safor (Gandia), la Vall d’Albaida (Ontinyent), la Costera (Xàtiva), la Canal de Navarrés (Enguera), la Vall d’Aiora (Cofrents), la Plana d’Utiel (Requena), el Racó d’Ademús (Ademús), els Serrans (Xelva), la Foia de Bunyol (Xiva), la Ribera Alta (Alzira), la Ribera Baixa (Sueca), l’Horta (València), el Camp de Morvedre (Sagunt), el Camp de Túria (Llíria), l’Alt Palància (Sogorb), la Plana Baixa (Borriana), la Plana Alta (Castelló), l’Alt Millars (Cirat), l’Alcalatén (l’Alcora), l’Alt Maestrat (Albocàsser), el Baix Maestrat (Vinaròs), els Ports (Morella).

* Principat (CAC, Franja i Catalunya Nord): el Montsià (Amposta), el Matarranya (Vall-de-Roures), el Baix Ebre (Tortosa), la Terra Alta² (Gandesa), la Ribera d’Ebre² (Móra d’Ebre), el Priorat (Falset), la Conca de Barberà (Montblanc), el Baix Camp (Reus), l’Alt Camp (Valls), el Tarragonés (Tarragona), el Baix Penedès (el Vendrell), l’Alt Penedès (Vilafranca del Penedès), l’Anoia (Igualada), el Garraf (Vilanova i la Geltrú), el Baix Llobregat (Sant Feliu de Llobregat), el Vallès Occidental (Sabadell i Terrassa), el Vallès Oriental (Granollers), el Barcelonès (Barcelona), el Maresme (Mataró), la Selva (Santa Coloma de Farners), el Baix Empordà (la Bisbal d’Empordà), l’Alt Empordà (Figueres), el Gironès (Girona), el Pla de l’Estany (Banyoles), la Garrotxa (Olot), el Ripollès (Ripoll), Osona (Vic), el Bages (Manresa), el Berguedà (Berga), el Solsonès (Solsona), la Segarra (Cervera), l’Urgell (Tàrrega), les Garrigues (les Borges Blanques), el Pla d’Urgell (Mollerussa), el Segrià (Lleida), el Baix Cinca (Fraga), la Llitera (Tamarit de la Llitera), la Noguera (Balaguer), la Baixa Ribagorça (Benavarri), l’Alta Ribagorça² (el Pont de Suert), la Vall d’Aran (Vielha), el Pallar Sobirà (Sort), el Pallars Jussà (Tremp), l’Alta Urgell (la Seu d’Urgell), la Cerdanya³ (Puigcerdà), el Capcir (Formiguera), el Conflent (Prada), la Fenolleda (Sant Pau de Fenolhet), el Rosselló (Perpinyà), el Vallespir (Ceret).

* Andorra (Andorra la Vella).

* Mallorca: Palma (Palma), la Serra de Tramuntana (Calvià), el Raiguer (Inca), el Pla de Mallorca (Santa Margalida), el Migjorn (Llucmajor), el Llevant (Manacor).

* Eivissa (Eivissa).

* Formentera (Formentera).

* Menorca (Maó).

* L’Alguer (l’Alguer).
¹ El Carxe es troba inclós en la comarca de les Valls del Vinalopó.

² La Terra Alta, la Ribera d’Ebre i l’Alta Ribagorça tenen el seu territori dividit entre la CAC i la franja de Ponent.

³ La Cerdanya té el seu territori dividit entre la CAC i la Catalunya Nord.

La capital de Catalunya: Barcelona

El centre polític i representatiu d’un país ha de ser clar i inequívoc. Una forma d’afeblir un país és afeblint la seua capitalitat, ja siga introduint la confusió sobre quina ciutat és, ja siga minvant l’abast i la capacitat representativa d’aquesta. Catalunya té una capital indiscutible per les seues característiques polítiques, demogràfiques, econòmiques i culturals: Barcelona. La nostra capital ha exercit de centre irradiador de la recuperació política i cultural de la nostra nació, arribant la seua influència fins al Rosselló, el Segura i l’Alguer. La capital ha de ser centre difusor de la catalanitat, però actuant com a canalitzador de les diferents formes d’expressió que té el nostre poble al llarg del país.
Que la capital de Catalunya siga Barcelona no vol dir que les altres ciutats no hagen de tindre un paper important, i en alguns casos únic i principal, en la reconstrucció nacional. Països com Holanda tenen una divisió en les funcions de capitalitat, amb Amsterdam com a centre administratiu de la Corona i La Haia com a centre del Govern, o Alemanya, amb capital política a Berlín, però amb Frankfurt com a centre econòmic del país. Donades les característiques actuals de Catalunya, seria bo que altres ciutats, sobretot València, exerciren de centres difusors i canalitzadors d’algun camp de la nostra vida col·lectiva: economia, cultura,… o d’alguna de les funcions de la futura República nacional: administració, justícia,…
Barcelona ha de saber exercir el paper de líder en el nostre camí cap a la reconstrucció nacional i política de Catalunya. Ella ha de saber representar tot el país i estar a l’alçada de la funció cabdal que té, però la resta de catalans hem de saber vore en ella l’eina amplificadora i potenciadora de tota la nostra tasca d’alliberament nacional.

La llengua de Catalunya: el català

L’ànima del nostre poble és la llengua catalana. És l’element que el manté unit i viu. El català és l’única llengua pròpia de Catalunya, a banda de les llengües que puguen ser pròpies a comarques frontereres amb altres països. Actualment es troba minoritzada socialment a tot el país, encara que a Andorra té la condició política d’única llengua oficial. Dins de Catalunya hi ha altres dos llengües pròpies a uns indrets determinats: el castellà, a l’Alt Vinalopó i la Plana de Requena-Utiel, i l’occità, a la Vall d’Aran i la Fenolleda. De totes formes, el català no ha de tancar-se a l’àmbit de l’antic límit lingüístic-ètnic, sinó que ha de servir com a eina de comunicació i de cohesió de tot Catalunya. De la mateixa manera que la RAI va ser l’eina que va ensenyar a tot un país la llengua, i aquesta llengua va servir per a cohesionar eixe país, a Catalunya hem de fer el mateix, amb un mitjà televisiu que potencie la llengua i que, al mateix temps, faça servir el català com a element cohesionador del país.

El model de llengua ha de ser policèntric però unitari. Pels seus trets vocàlics i fonètics en general, el model de llengua oral en la normativització ha sigut, és i ha de ser, principalment, el català occidental. Pels trets i riquesa consonàntica, un model sobre el que ha de continuar basant-se esta normalització seria el de les comarques centrals valencianes. I en referència al lèxic, s’ha de recuperar la connexió semàntica de mots que han esdevingut, falsament, variants dialectals, quan en el seu origen eren paraules amb un significat paregut però diferent, com per exemple eixir (abandonar un lloc, verb general) i sortir (eixir de forma impetuosa), colors com el roig (color genèric) i vermell (un tipus de roig), o el sistema de tres nivells adverbial de lloc ací (en referència a qui parla), aquí (en referència a qui escolta) i allí (lluny de qui parla i de qui escolta).

Tornarem a tindre un país unit i cohesionat, i l’eina que ho farà possible serà la nostra llengua, el català. Treballem per acabar la tasca de normalització i normativització lingüística com a pilar fonamental del projecte de reconstrucció nacional.

La Diada nacional de Catalunya: 24 de Juny, Sant Joan



Si hi ha una data que ens unisca a tots els catalans pel seu to festiu, folklòric, popular i reivindicatiu, aquesta és la Diada de Sant Joan. La celebració comença la nit del 23, amb fogueres arreu de Catalunya. El foc és un dels elements festius més característic del poble català, i este dia ell és el protagonista. En esta diada hi ha un parell d’esdeveniments importants a dos indrets del país: per una banda les Fogueres d’Alacant, que es planten el dia 20 i es cremen la nit del 24. Per altra banda, s’abaixa la Flama del Canigó, un acte simbòlic amb la intenció d’encendre totes les fogueres de Catalunya. També, durant la diada, és molt característic consumir la típica Coca de Sant Joan.

   L’obligació dels patriotes és convertir esta data de forma oficial en el dia nacional de Catalunya. La inexistència d’un ens institucional que aplegue tots els catalans ho fa difícil, però popularment ja s’ha erigit com el dia que ajunta la nació i la reivindica unida, completa i independent. No hem d’esperar a celebrar cap data d’independència, perquè possiblement aquesta vinga per episodis, i no siga, llavors, una data unitària, sinó diverses. Tampoc el dia nacional ha de ser la commemoració de cap derrota. El dia nacional és un dia de festa, de futur, d’unitat i de canvi, tal i com és el solstici. Visca Sant Joan!