Les festes populars de Catalunya: les Falles

Les festes catalanes amb més popularitat nacional i internacional, més nombre de visitants i més implantació arreu del país són, sens dubte, les Falles de València.

Se celebren en commemoració de Sant Josep, el 19 de Març. La Plantà es realitza la nit del 15 de març, amb l’alçament dels monuments i els seus ninots, elaborats principalment de fusta, cartró i poliestiré, i la Cremà es fa la mateixa nit de Sant Josep. Però, les festes tenen activitats ja molt abans de la setmana fallera pròpiament: setmanes abans es fa l’acte de la Cridà, a les Torres de Serrans, on la fallera major fa una exaltació de les festes i proclama el seu inici; i les mascletades de la Plaça del País Valencià ja comencen el dia 1 de març, fins al 19 del mateix mes.

Durant la setmana fallera hi ha diferents esdeveniments típics de les festes. Alguns d’aquests en són:

  • La despertà, que és un llançament de trons de bac, masclets i diferents petards de bon matí al carrer, per part dels fallers, anunciant el començament de la jornada fallera.
  • Els castells, que són grans espectacles focs d’artifici a la nit. La nit del 18 és l’anomenada Nit de foc, quan es llança el castell principal al llit del riu Túria.
  • L’Ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats (la Geperudeta) es realitza durant els dies 17 i 18, a la Plaça de la Mare de Déu, on s’ompli la figura de la patrona amb flors de moltes comissions falleres.
  • Les mascletades, representacions sorolloses amb pólvora, que s’escenifiquen generalment al migdia. Comencen ja l’1 de març, i la principal es realitza a la Plaça de l’Ajuntament de València.
  • La cremà, la nit de Sant Josep, on tots els monuments fallers, excepte els nin0ts indultats, cremen totalment, donant per acabades les festes.
  • Altres icones típiques de la festa són les gastronòmiques, com els xurros i bunyols, o els petards de tot tipus que llancen menuts i grans pel carrer.

La festa té un origen popular que ha anat arraconant-se per l’acaparament i manipulació de l’oligarquia, mitjançant sobretot amb la Junta Central Fallera. L’oligarquia acostuma a exercir un control asfixiant sobre tot tret popular o crític amb el seu poder, ja siga per arraconament contractual d’artistes o marginament de comissions populars, a banda de l’intent d’espanyolització de la festa, com per exemple l’amagament i maltractament de la llengua o la imposició de la bandera i himne espanyols. Tot i això, existixen comissions que mantenen viu l’esperit popular i valencià de la festa, com per exemple Na Jordana o Arrancapins, entre d’altres exemples.

Les Falles tenen darrere una gran feina col·lectiva durant tot l’any, que s’acaba cremant una nit, per a començar posteriorment la feina, durant el següent any, de cara a les properes festes. Així és la grandesa del nostre poble.

La dansa nacional de Catalunya: la sardana

L’origen remot de la sardana es creu que està en els balls  en cercle de l’antiga Grècia, que per la seua influència van arrelar en els pobles ibèrics de la costa mediterrània. Al segle XVI apareix el nom de sardana associat a este ball, i al segle XIX es desenvolupa la sardana moderna, associada al contrapàs. El contrapàs era una mena de ball religiós i jerarquitzat que representava l’organització social del país, una coreografia en semicercle on un ballador duia el pas dominant, el qual havien de seguir la resta. La sardana era una part d’este tipus de ball. Posteriorment, el contrapàs perd popularitat, i la sardana per si sola agafa embranzida, s’independitza i l’acaba substituint.

La dansa es realitza formant un rogle, amb la gent agafada de la mà. El nombre de balladors és variable, i acostuma a ser una successió d’home-dona al voltant del cercle, encara que no és un imperatiu necessari. En qualsevol moment un ballador es pot afegir al grup. Hi ha dos passos principals, el curt i el llarg, i cada successió de passos s’anomena tirada, arribant-ne a 7 en la sardana de tiratge reduït, o a 10, en la de tiratge empordanés. La festivitat de la Diada de la Sardana se celebra el diumenge entre Sant Jordi, 23 d’abril, i Mare de Déu de Montserrat, 27 d’abril.

El ball s’acompanya d’una música popular que toca una banda anomenada cobla. Esta música és anomenada també sardana. La cobla l’acostumen a formar 11 músics que toquen 12 instruments; alguns d’ells són usuals en formacions musicals de tot tipus i de totes les cultures, però altres són típics i originaris de Catalunya: el flabiol, el tamborí, la tenora, el tible o el fiscorn. Hi ha 3 tipus principals de sardanes: la coral, la qual es pot cantar; la de concert, que només està ideada per a ser tocada i escoltada, no ballada; i l’obligada, on hi ha un instrument que fa de solista.

La sardana és una mostra del nostre poble, ja que el ball està caracteritzat per la integració, on tothom pot sumar-s’hi, i no fa falta tindre una parella de ball per a integrar-se en el rogle. De la mateixa manera, pot ser un ball que integre tota la nació, que la simbolitze, que arrele a tot arreu, encara que siga només de forma simbòlica i sentimental; una dansa representant la participació de cada part del país i la seua suma al conjunt, mà a mà i d’una manera fraternal, col·laborant en la construcció nacional i en la consecució de la nostra llibertat.

La Diada nacional de Catalunya: 24 de Juny, Sant Joan



Si hi ha una data que ens unisca a tots els catalans pel seu to festiu, folklòric, popular i reivindicatiu, aquesta és la Diada de Sant Joan. La celebració comença la nit del 23, amb fogueres arreu de Catalunya. El foc és un dels elements festius més característic del poble català, i este dia ell és el protagonista. En esta diada hi ha un parell d’esdeveniments importants a dos indrets del país: per una banda les Fogueres d’Alacant, que es planten el dia 20 i es cremen la nit del 24. Per altra banda, s’abaixa la Flama del Canigó, un acte simbòlic amb la intenció d’encendre totes les fogueres de Catalunya. També, durant la diada, és molt característic consumir la típica Coca de Sant Joan.

   L’obligació dels patriotes és convertir esta data de forma oficial en el dia nacional de Catalunya. La inexistència d’un ens institucional que aplegue tots els catalans ho fa difícil, però popularment ja s’ha erigit com el dia que ajunta la nació i la reivindica unida, completa i independent. No hem d’esperar a celebrar cap data d’independència, perquè possiblement aquesta vinga per episodis, i no siga, llavors, una data unitària, sinó diverses. Tampoc el dia nacional ha de ser la commemoració de cap derrota. El dia nacional és un dia de festa, de futur, d’unitat i de canvi, tal i com és el solstici. Visca Sant Joan!

L’himne de Catalunya: els Segadors

L’himne d’un país ha de ser la cançó mitjançant la qual tots els compatriotes se senten identificats i identifiquen en ell el conjunt del poble i de la terra. Els Segadors, com a himne popular i nacional de Catalunya, ha de fer possible est objectiu dins del poble català.

Els Segadors té el seu origen en una cançó popular del segle XVIII sobre els fets esdevinguts en la Guerra dels Segadors de mitjans del segle XVII. És un cant en defensa del poble i de la terra contra les tropes de Felip IV. La versió moderna, tant en lletra com en música, és de finals del segle XIX, obra d’Emili Guanyavents i Francesc Alió, respectivament:

Catalunya triomfant,

tornarà a ser rica i plena.

Endarrera aquesta gent

tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,

Bon cop de falç, Defensors de la terra!

Bon cop de falç!

Ara és l’hora, segadors.

Ara és l’hora d’estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,

Bon cop de falç, Defensors de la terra!

Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic

en veient la nostra ensenya.

Com fem caure espigues d’or,

quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,

Bon cop de falç, Defensors de la terra!

Bon cop de falç!

http://www.gencat.cat/catalunya/himne_totsegad_tcm32-266.mp3 (versió facilitada al web de la Generalitat de Catalunya)