Les festes populars de Catalunya: les Falles

Les festes catalanes amb més popularitat nacional i internacional, més nombre de visitants i més implantació arreu del país són, sens dubte, les Falles de València.

Se celebren en commemoració de Sant Josep, el 19 de Març. La Plantà es realitza la nit del 15 de març, amb l’alçament dels monuments i els seus ninots, elaborats principalment de fusta, cartró i poliestiré, i la Cremà es fa la mateixa nit de Sant Josep. Però, les festes tenen activitats ja molt abans de la setmana fallera pròpiament: setmanes abans es fa l’acte de la Cridà, a les Torres de Serrans, on la fallera major fa una exaltació de les festes i proclama el seu inici; i les mascletades de la Plaça del País Valencià ja comencen el dia 1 de març, fins al 19 del mateix mes.

Durant la setmana fallera hi ha diferents esdeveniments típics de les festes. Alguns d’aquests en són:

  • La despertà, que és un llançament de trons de bac, masclets i diferents petards de bon matí al carrer, per part dels fallers, anunciant el començament de la jornada fallera.
  • Els castells, que són grans espectacles focs d’artifici a la nit. La nit del 18 és l’anomenada Nit de foc, quan es llança el castell principal al llit del riu Túria.
  • L’Ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats (la Geperudeta) es realitza durant els dies 17 i 18, a la Plaça de la Mare de Déu, on s’ompli la figura de la patrona amb flors de moltes comissions falleres.
  • Les mascletades, representacions sorolloses amb pólvora, que s’escenifiquen generalment al migdia. Comencen ja l’1 de març, i la principal es realitza a la Plaça de l’Ajuntament de València.
  • La cremà, la nit de Sant Josep, on tots els monuments fallers, excepte els nin0ts indultats, cremen totalment, donant per acabades les festes.
  • Altres icones típiques de la festa són les gastronòmiques, com els xurros i bunyols, o els petards de tot tipus que llancen menuts i grans pel carrer.

La festa té un origen popular que ha anat arraconant-se per l’acaparament i manipulació de l’oligarquia, mitjançant sobretot amb la Junta Central Fallera. L’oligarquia acostuma a exercir un control asfixiant sobre tot tret popular o crític amb el seu poder, ja siga per arraconament contractual d’artistes o marginament de comissions populars, a banda de l’intent d’espanyolització de la festa, com per exemple l’amagament i maltractament de la llengua o la imposició de la bandera i himne espanyols. Tot i això, existixen comissions que mantenen viu l’esperit popular i valencià de la festa, com per exemple Na Jordana o Arrancapins, entre d’altres exemples.

Les Falles tenen darrere una gran feina col·lectiva durant tot l’any, que s’acaba cremant una nit, per a començar posteriorment la feina, durant el següent any, de cara a les properes festes. Així és la grandesa del nostre poble.

Anuncis

La dansa nacional de Catalunya: la sardana

L’origen remot de la sardana es creu que està en els balls  en cercle de l’antiga Grècia, que per la seua influència van arrelar en els pobles ibèrics de la costa mediterrània. Al segle XVI apareix el nom de sardana associat a este ball, i al segle XIX es desenvolupa la sardana moderna, associada al contrapàs. El contrapàs era una mena de ball religiós i jerarquitzat que representava l’organització social del país, una coreografia en semicercle on un ballador duia el pas dominant, el qual havien de seguir la resta. La sardana era una part d’este tipus de ball. Posteriorment, el contrapàs perd popularitat, i la sardana per si sola agafa embranzida, s’independitza i l’acaba substituint.

La dansa es realitza formant un rogle, amb la gent agafada de la mà. El nombre de balladors és variable, i acostuma a ser una successió d’home-dona al voltant del cercle, encara que no és un imperatiu necessari. En qualsevol moment un ballador es pot afegir al grup. Hi ha dos passos principals, el curt i el llarg, i cada successió de passos s’anomena tirada, arribant-ne a 7 en la sardana de tiratge reduït, o a 10, en la de tiratge empordanés. La festivitat de la Diada de la Sardana se celebra el diumenge entre Sant Jordi, 23 d’abril, i Mare de Déu de Montserrat, 27 d’abril.

El ball s’acompanya d’una música popular que toca una banda anomenada cobla. Esta música és anomenada també sardana. La cobla l’acostumen a formar 11 músics que toquen 12 instruments; alguns d’ells són usuals en formacions musicals de tot tipus i de totes les cultures, però altres són típics i originaris de Catalunya: el flabiol, el tamborí, la tenora, el tible o el fiscorn. Hi ha 3 tipus principals de sardanes: la coral, la qual es pot cantar; la de concert, que només està ideada per a ser tocada i escoltada, no ballada; i l’obligada, on hi ha un instrument que fa de solista.

La sardana és una mostra del nostre poble, ja que el ball està caracteritzat per la integració, on tothom pot sumar-s’hi, i no fa falta tindre una parella de ball per a integrar-se en el rogle. De la mateixa manera, pot ser un ball que integre tota la nació, que la simbolitze, que arrele a tot arreu, encara que siga només de forma simbòlica i sentimental; una dansa representant la participació de cada part del país i la seua suma al conjunt, mà a mà i d’una manera fraternal, col·laborant en la construcció nacional i en la consecució de la nostra llibertat.

La novel·la principal de Catalunya: el Tirant lo Blanc

El Tirant lo Blanc ( o Tirant lo Blanch, segons la grafia clàssica original) és l’obra literària de referència dins de la literatura catalana. Si la nostra literatura s’haguera de representar amb una novel·la, aquesta seria la tria indiscutible.

Va ser escrita durant el segle XV, Segle d’Or de la nostra literatura, i la seua primera edició data del 20 de novembre de 1490, a València. El seu autor va ser el cavaller i escriptor valencià Joanot Martorell, que la va començar l’any 1460, i existix la hipòtesi que assenyala que Martí Joan de Galba la va concloure, escrivint la part final del llibre després de la mort de Martorell.

L’obra té una forma i una idea de típica novel·la de cavalleries, encara que el seu fons és innovador i revolucionari, exposant les noves idees de l’esperit burgés, humorístic, positivista i eròtic, enfront a les velles idees feudals, religioses i cavalleresques. Marca i és un testimoni de la transició cap al nou món burgés i renaixentista i, en últim terme, és un reflex de la vida política de la Corona de Catalunya i Aragó. L’estil de la novel·la té tres modalitats: una col·loquial, amb refranys i jocs de paraules; una altra més renaixentista, amb elegància i solemnitat; i, per últim, una de més equilibrada, amb cadència i amplitud de període. I en referència al llenguatge, hi trobem molts trets de la parla popular valenciana de l’època, arabismes, gal·licismes i aragonesismes.

El Tirant va ser traduït al castellà, a l’italià i al francés. Va ser una obra de referència i influència per a autors posteriors, com Shakespeare, Ariosto (autor d’Orland furiós), Bandello o Cervantes (o Sirvent).  L’obra ha rebut elogis de tot arreu, sent característic el que rep al Quixot, on se’n fa una destacada referència a l’hora de descriure la biblioteca del protagonista. Com es diu a eixa novel·la, referint-se al Tirant, Puc dir-vos amb veritat, senyor compare, que per son estil és aquest el millor llibre del món.

El dolç típic de Catalunya: l’ensaïmada

 

L’ensaïmada mallorquina és el dolç més famós i internacional que tenim els catalans. El seu origen es creu derivat d’un dolç jueu, i les primeres referències escrites que en té daten del segle XVII.

Els ingredients són: farina de blat, aigua (o llet), llevat, sucre, ous i saïm de porc. El nom li ve d’aquest últim ingredient. L’elaboració es fa estirant la pasta fins que esdevinga fina i enrotllant-la en forma de closca de caragol; posteriorment, es tova dues vegades, i es cou a mig foc. N’hi ha diferents varietats: la que no té cap farciment, la farcida (de cabell d’àngel, de crema, de nata, de xocolata, de torró, de sobrassada o de fruites, com l’albercoc), o la que duu el farciment per damunt. A banda, n’hi ha de diferents mides, des de les individuals fins a les grans que es duen en caixes.

Són típiques les imatges de turistes a l’aeroport de Palma carregats amb caixes d’ensaïmades després de la seua visita a l’illa de Mallorca. Gràcies al turisme, este producte ha assolit una gran fama internacional. El Govern Balear va protegir-la com a Denominació Específica, i reconeixent-la com a Indicació Geogràfica Protegida.

A nivell gastronòmic Catalunya és un país de referència al món. La rebosteria catalana té una gran fama internacional, i l’ensaïmada de Mallorca ocupa un lloc com a símbol nacional inequívoc dins d’este camp.

El monument insígnia de Catalunya: la Sagrada Família


Est extraordinari monument, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, és una construcció modernista ideada per l’arquitecte Antoni Gaudí i començada el 1883. Una de les seues particularitats més característiques és que és una obra inacabada i, a més, el seu finançament es fa mitjançant aportacions particulars. Esta obra, encarregada pel burgés Josep Maria Bocabella, va ser encomanada en un principi a l’arquitecte Francesc de Paula del Villar el 1882, però per desacords se’n va fer càrrec Gaudí, el qual va idear un projecte més ambiciós encara. Popularment se la coneix com la Catedral d’Europa, tot i no ser una catedral pròpiament.

La part més famosa del monument són les seues torres, actualment quatre a la façana davantera i quatre a la façana darrera, encara que el projecte en contempla 18: 12 dedicades als apòstols, 4 als evangelistes, 1 a Maria i 1 a Jesús. La planta del monument és basilical de creu llatina amb 5 naus. La façana de llevant és la del Naixement, i té 3 portals: el de l’esperança, el de la Caritat i el de la Fe. La façana de Ponent és la de la Passió, també amb 3 portals: el Central, que reproduïx fragments de l’Evangeli de Mateu i de Joan; el del Nord, reproduint l’oració de Jesús a l’hort de Getsemaní; i el portal Sud, dedicat a la coronació d’espines. A banda, està projectada una altra façana, la de la Glòria.

La història de la seua construcció ha passat per diversos entrebancs. Per culpa del feixisme i de la guerra que va provocar, el taller on treballava Gaudí va quedar destrossat, i tots els seus plànols i projectes originals es van perdre. Tot i això, el projecte va continuar endavant. Actualment, hi ha hagut polèmica pel pas del TGV per Barcelona, que es faria de forma subterrània, i que s’ha projectat per baix de la pròpia Sagrada Família, amb tot el perill que pot suposar per a l’estructura del monument; és una mostra més de l’animadversió cap als símbols de Catalunya per part d’ocupants i col·laboracionistes.

La Sagrada Família és un exponent clar de la nostra nació i del tarannà del nostre poble: un projecte en construcció contínua, amb el suport voluntari i desinteressat de cada persona i col·lectiu, i amb un esperit universal. Monument i nació són dos obres lligades en el seu procés i creixement; esperem que molt prompte estiguen ambdues enllestides, tant la construcció del Temple com la llibertat i plenitud de Catalunya.

Bibliografia i consulta: Viquipèdia

El personatge històric de Catalunya: Jaume I


Si la Història de Catalunya s’haguera de personificar en un personatge, aquest seria, sens dubte, el rei en Jaume I. Sota el seu regnat es van eixamplar els límits territorials de Catalunya fins al País Murcià i les illes. Amb raó, Jaume I va prendre el sobrenom de Conqueridor. I amb ell es van posar les bases de l’època d’esplendor de la nostra nació.

Jaume I va nàixer a Montpeller (Occitània) el 2 de febrer de 1208 i va morir a Alzira el 27 de juliol de 1276. Les seues despulles descansen al Monestir de Poblet. Fill de Pere I d’Aragó i de Maria de Montpeller, la seua vida va estar plena de conquestes, tant en l’amor com en la guerra. A banda de la conquesta del Regne de Valencià, del Regne de Mallorca i del Regne de Múrcia, va contraure matrimoni 3 vegades, va tindre 8 amants i se li coneixen fins a 14 fills.

Si militarment se li reconeixen les seues victòries, políticament ha estat més criticat, ja que va dividir les noves conquestes catalanes en diferents regnes, repartits entre alguns dels seus fills. Però, això era una cosa molt habitual durant tota l’època feudal arreu d’Europa: Espanya també va tindre diferents regnes que articulaven la Corona de Castella; altres països, com Itàlia o Alemanya, van unificar-se políticament al segle XIX, a partir de diverses restes feudals. Ell va fer possible que la catalanitat s’estenguera per tot el territori nacional actual, i va evitar que existiren conflictes entre les diferents parts del país, fent repartiments diplomàtics entre la seua descendència i contenint la noblesa aragonesa. Aleshores, la posterior desfeta i impossibilitat de renaixença política, de reunificació i d’independència política, van estar només culpa de les renúncies i les traïcions de la classe dirigent de l’època moderna i contemporània.

Literàriament, va deixar la seua empremta amb una de les obres més característiques i històriques de la literatura catalana: el Llibre dels Fets, també anomenada Crònica de Jaume I, la primera de les quatre grans cròniques de la nostra literatura. En esta obra narra la seua pròpia vida des de petit, les diverses conquestes (Mallorca, València, Múrcia, etc), les lluites contra els sarraïns, fins arribar a la seua mort, que hauria estat descrita per un altre autor i incorporada a la Crònica.

Catalunya ha tingut i té un esperit de lluita, de valentia, de confiança en sí mateixa i de victòria; si no, ja no existiríem com a nació. I Jaume I encarna eixos valors que tant ens intenten fer creure que al nostre poble li manquen. Si Catalunya sencera se sap emmirallar en eixos valors de nou i fa d’ells una guia constant en la seua lluita política, la nostra victòria com a poble arribarà de nou, amb més força i més esplendor.

L’organització interna de Catalunya: el Federalisme

Un projecte s’ha de pensar i planificar de bon principi; més encara, si aquest és un projecte col·lectiu i de les dimensions que té l’alliberament nacional de Catalunya i la construcció de la nostra República sobirana. Catalunya ha estat una nació avançada dins de les estructures feudals que regien en la seua època independent, amb una unió d’Estats sota una mateixa Corona. Malauradament, quan altres nacions unificaven els seus antics territoris feudals, al segle XIX, com Itàlia i Alemanya, Catalunya no disposava de la llibertat política per a estructurar-se com a Estat dins la nova època capitalista.

A l’hora de planificar l’organització interna territorial de la nostra nació, hem de potenciar el concepte centrípet enfront del centrífug. Qualsevol pas que vaja en la direcció de separar més els diferents territoris nacionals és un pas més en la descatalanització de tot el país. I tampoc  no hem de deixar coses en l’aire i sense resposta, com una mena de “ja vorem”. No hem de parlar de “confederalismes o federalismes, i ja vorem què fem”. Si hom té un projecte nacional com el que ens ocupa, l’hem de presentar clar, estructurat i planificat. Tot el flexible que faça falta, però sense escletxes.

Aleshores, el federalisme entre els diferents territoris històrics se’ns presenta com l’estructuració adient, lògica i històrica per a la nostra nació. Ni un confederalisme que molta gent no sap ni el que significa (Benelux és un ens confederal. Suïssa és federal, ja que és només un Estat, i el mateix els EUA, per molt que Suïssa es diga Confederació de forma oficial i els territoris nord-americans s’anomenen Estats), i que significaria la impossibilitat de cada part del país a assolir la independència, ja que sense unitat no tindrem cap força, ni una irreal i anti-dialèctica divisió únicament comarcal, que a més seria com intentar esborrar de sobte segles d’història i estructures econòmiques, socials, geogràfiques i institucionals nostrades.

Els territoris federats, que s’anirien definint a mesura que el procés d’alliberament es materialitza, serien: el País Valencià (amb el Carxe), el Principat (amb la Franja de Ponent i la Catalunya nord), Andorra (si no acaba materialitzant la seua estructuració interna en forma de República moderna) i cada territori insular (Pitiüses, Mallorca, Menorca i l’Alguer), que podrien estructurar-se en un ens que posara en comú les necessitats i especificitats dels territoris illencs. Ja posteriorment, i a mesura que l’Estat s’anara desenvolupant i cohesionant, es podrien formalitzar noves organitzacions político-territorials.

El federalisme, juntament amb el republicanisme, formen part del nostre ADN com a poble.  Malauradament, i donades les adversitats històriques de la pàtria, este federalisme s’ha projectat de forma distorsionada, intentant-lo encaixar amb elements aliens i antagònics al nostre país. Només des d’una posició catalanocèntrica, és a dir, autocentrada nacionalment, este concepte pren tot el seu significat i viabilitat que li correspon.