La dansa nacional de Catalunya: la sardana

L’origen remot de la sardana es creu que està en els balls  en cercle de l’antiga Grècia, que per la seua influència van arrelar en els pobles ibèrics de la costa mediterrània. Al segle XVI apareix el nom de sardana associat a este ball, i al segle XIX es desenvolupa la sardana moderna, associada al contrapàs. El contrapàs era una mena de ball religiós i jerarquitzat que representava l’organització social del país, una coreografia en semicercle on un ballador duia el pas dominant, el qual havien de seguir la resta. La sardana era una part d’este tipus de ball. Posteriorment, el contrapàs perd popularitat, i la sardana per si sola agafa embranzida, s’independitza i l’acaba substituint.

La dansa es realitza formant un rogle, amb la gent agafada de la mà. El nombre de balladors és variable, i acostuma a ser una successió d’home-dona al voltant del cercle, encara que no és un imperatiu necessari. En qualsevol moment un ballador es pot afegir al grup. Hi ha dos passos principals, el curt i el llarg, i cada successió de passos s’anomena tirada, arribant-ne a 7 en la sardana de tiratge reduït, o a 10, en la de tiratge empordanés. La festivitat de la Diada de la Sardana se celebra el diumenge entre Sant Jordi, 23 d’abril, i Mare de Déu de Montserrat, 27 d’abril.

El ball s’acompanya d’una música popular que toca una banda anomenada cobla. Esta música és anomenada també sardana. La cobla l’acostumen a formar 11 músics que toquen 12 instruments; alguns d’ells són usuals en formacions musicals de tot tipus i de totes les cultures, però altres són típics i originaris de Catalunya: el flabiol, el tamborí, la tenora, el tible o el fiscorn. Hi ha 3 tipus principals de sardanes: la coral, la qual es pot cantar; la de concert, que només està ideada per a ser tocada i escoltada, no ballada; i l’obligada, on hi ha un instrument que fa de solista.

La sardana és una mostra del nostre poble, ja que el ball està caracteritzat per la integració, on tothom pot sumar-s’hi, i no fa falta tindre una parella de ball per a integrar-se en el rogle. De la mateixa manera, pot ser un ball que integre tota la nació, que la simbolitze, que arrele a tot arreu, encara que siga només de forma simbòlica i sentimental; una dansa representant la participació de cada part del país i la seua suma al conjunt, mà a mà i d’una manera fraternal, col·laborant en la construcció nacional i en la consecució de la nostra llibertat.