La novel·la principal de Catalunya: el Tirant lo Blanc

El Tirant lo Blanc ( o Tirant lo Blanch, segons la grafia clàssica original) és l’obra literària de referència dins de la literatura catalana. Si la nostra literatura s’haguera de representar amb una novel·la, aquesta seria la tria indiscutible.

Va ser escrita durant el segle XV, Segle d’Or de la nostra literatura, i la seua primera edició data del 20 de novembre de 1490, a València. El seu autor va ser el cavaller i escriptor valencià Joanot Martorell, que la va començar l’any 1460, i existix la hipòtesi que assenyala que Martí Joan de Galba la va concloure, escrivint la part final del llibre després de la mort de Martorell.

L’obra té una forma i una idea de típica novel·la de cavalleries, encara que el seu fons és innovador i revolucionari, exposant les noves idees de l’esperit burgés, humorístic, positivista i eròtic, enfront a les velles idees feudals, religioses i cavalleresques. Marca i és un testimoni de la transició cap al nou món burgés i renaixentista i, en últim terme, és un reflex de la vida política de la Corona de Catalunya i Aragó. L’estil de la novel·la té tres modalitats: una col·loquial, amb refranys i jocs de paraules; una altra més renaixentista, amb elegància i solemnitat; i, per últim, una de més equilibrada, amb cadència i amplitud de període. I en referència al llenguatge, hi trobem molts trets de la parla popular valenciana de l’època, arabismes, gal·licismes i aragonesismes.

El Tirant va ser traduït al castellà, a l’italià i al francés. Va ser una obra de referència i influència per a autors posteriors, com Shakespeare, Ariosto (autor d’Orland furiós), Bandello o Cervantes (o Sirvent).  L’obra ha rebut elogis de tot arreu, sent característic el que rep al Quixot, on se’n fa una destacada referència a l’hora de descriure la biblioteca del protagonista. Com es diu a eixa novel·la, referint-se al Tirant, Puc dir-vos amb veritat, senyor compare, que per son estil és aquest el millor llibre del món.

El dolç típic de Catalunya: l’ensaïmada

 

L’ensaïmada mallorquina és el dolç més famós i internacional que tenim els catalans. El seu origen es creu derivat d’un dolç jueu, i les primeres referències escrites que en té daten del segle XVII.

Els ingredients són: farina de blat, aigua (o llet), llevat, sucre, ous i saïm de porc. El nom li ve d’aquest últim ingredient. L’elaboració es fa estirant la pasta fins que esdevinga fina i enrotllant-la en forma de closca de caragol; posteriorment, es tova dues vegades, i es cou a mig foc. N’hi ha diferents varietats: la que no té cap farciment, la farcida (de cabell d’àngel, de crema, de nata, de xocolata, de torró, de sobrassada o de fruites, com l’albercoc), o la que duu el farciment per damunt. A banda, n’hi ha de diferents mides, des de les individuals fins a les grans que es duen en caixes.

Són típiques les imatges de turistes a l’aeroport de Palma carregats amb caixes d’ensaïmades després de la seua visita a l’illa de Mallorca. Gràcies al turisme, este producte ha assolit una gran fama internacional. El Govern Balear va protegir-la com a Denominació Específica, i reconeixent-la com a Indicació Geogràfica Protegida.

A nivell gastronòmic Catalunya és un país de referència al món. La rebosteria catalana té una gran fama internacional, i l’ensaïmada de Mallorca ocupa un lloc com a símbol nacional inequívoc dins d’este camp.