El monument insígnia de Catalunya: la Sagrada Família


Est extraordinari monument, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, és una construcció modernista ideada per l’arquitecte Antoni Gaudí i començada el 1883. Una de les seues particularitats més característiques és que és una obra inacabada i, a més, el seu finançament es fa mitjançant aportacions particulars. Esta obra, encarregada pel burgés Josep Maria Bocabella, va ser encomanada en un principi a l’arquitecte Francesc de Paula del Villar el 1882, però per desacords se’n va fer càrrec Gaudí, el qual va idear un projecte més ambiciós encara. Popularment se la coneix com la Catedral d’Europa, tot i no ser una catedral pròpiament.

La part més famosa del monument són les seues torres, actualment quatre a la façana davantera i quatre a la façana darrera, encara que el projecte en contempla 18: 12 dedicades als apòstols, 4 als evangelistes, 1 a Maria i 1 a Jesús. La planta del monument és basilical de creu llatina amb 5 naus. La façana de llevant és la del Naixement, i té 3 portals: el de l’esperança, el de la Caritat i el de la Fe. La façana de Ponent és la de la Passió, també amb 3 portals: el Central, que reproduïx fragments de l’Evangeli de Mateu i de Joan; el del Nord, reproduint l’oració de Jesús a l’hort de Getsemaní; i el portal Sud, dedicat a la coronació d’espines. A banda, està projectada una altra façana, la de la Glòria.

La història de la seua construcció ha passat per diversos entrebancs. Per culpa del feixisme i de la guerra que va provocar, el taller on treballava Gaudí va quedar destrossat, i tots els seus plànols i projectes originals es van perdre. Tot i això, el projecte va continuar endavant. Actualment, hi ha hagut polèmica pel pas del TGV per Barcelona, que es faria de forma subterrània, i que s’ha projectat per baix de la pròpia Sagrada Família, amb tot el perill que pot suposar per a l’estructura del monument; és una mostra més de l’animadversió cap als símbols de Catalunya per part d’ocupants i col·laboracionistes.

La Sagrada Família és un exponent clar de la nostra nació i del tarannà del nostre poble: un projecte en construcció contínua, amb el suport voluntari i desinteressat de cada persona i col·lectiu, i amb un esperit universal. Monument i nació són dos obres lligades en el seu procés i creixement; esperem que molt prompte estiguen ambdues enllestides, tant la construcció del Temple com la llibertat i plenitud de Catalunya.

Bibliografia i consulta: Viquipèdia

El personatge històric de Catalunya: Jaume I


Si la Història de Catalunya s’haguera de personificar en un personatge, aquest seria, sens dubte, el rei en Jaume I. Sota el seu regnat es van eixamplar els límits territorials de Catalunya fins al País Murcià i les illes. Amb raó, Jaume I va prendre el sobrenom de Conqueridor. I amb ell es van posar les bases de l’època d’esplendor de la nostra nació.

Jaume I va nàixer a Montpeller (Occitània) el 2 de febrer de 1208 i va morir a Alzira el 27 de juliol de 1276. Les seues despulles descansen al Monestir de Poblet. Fill de Pere I d’Aragó i de Maria de Montpeller, la seua vida va estar plena de conquestes, tant en l’amor com en la guerra. A banda de la conquesta del Regne de Valencià, del Regne de Mallorca i del Regne de Múrcia, va contraure matrimoni 3 vegades, va tindre 8 amants i se li coneixen fins a 14 fills.

Si militarment se li reconeixen les seues victòries, políticament ha estat més criticat, ja que va dividir les noves conquestes catalanes en diferents regnes, repartits entre alguns dels seus fills. Però, això era una cosa molt habitual durant tota l’època feudal arreu d’Europa: Espanya també va tindre diferents regnes que articulaven la Corona de Castella; altres països, com Itàlia o Alemanya, van unificar-se políticament al segle XIX, a partir de diverses restes feudals. Ell va fer possible que la catalanitat s’estenguera per tot el territori nacional actual, i va evitar que existiren conflictes entre les diferents parts del país, fent repartiments diplomàtics entre la seua descendència i contenint la noblesa aragonesa. Aleshores, la posterior desfeta i impossibilitat de renaixença política, de reunificació i d’independència política, van estar només culpa de les renúncies i les traïcions de la classe dirigent de l’època moderna i contemporània.

Literàriament, va deixar la seua empremta amb una de les obres més característiques i històriques de la literatura catalana: el Llibre dels Fets, també anomenada Crònica de Jaume I, la primera de les quatre grans cròniques de la nostra literatura. En esta obra narra la seua pròpia vida des de petit, les diverses conquestes (Mallorca, València, Múrcia, etc), les lluites contra els sarraïns, fins arribar a la seua mort, que hauria estat descrita per un altre autor i incorporada a la Crònica.

Catalunya ha tingut i té un esperit de lluita, de valentia, de confiança en sí mateixa i de victòria; si no, ja no existiríem com a nació. I Jaume I encarna eixos valors que tant ens intenten fer creure que al nostre poble li manquen. Si Catalunya sencera se sap emmirallar en eixos valors de nou i fa d’ells una guia constant en la seua lluita política, la nostra victòria com a poble arribarà de nou, amb més força i més esplendor.