La unitat geogràfica bàsica de Catalunya: la comarca


La recuperació nacional catalana comporta una divisió territorial que retrobe la unitat geogràfica natural i que siga el nexe funcional entre els municipis i la nació. Com deia Fuster, arribarà un moment en què només serà necessari afegir l’adscripció local o comarcal d’una cosa o d’una persona júntament a la seua condició nacional catalana per a poder identificar-la.

En total, Catalunya té 93 comarques. Andorra i cada un dels territoris insulars, amb l’excepció de Mallorca, es prenen com a comarques. Ací tenim la llista de totes elles, amb la capital de cadascuna de les comarques entre parèntesi:

* País Valencià: el Baix Segura (Oriola), el Baix Vinalopó (Elx), el Vinalopó Mitjà (Asp), les Valls del Vinalopó¹ (Novelda), l’Alt Vinalopó (Villena), l’Alacantí (Alacant), l’Alcoià (Alcoi), el Comtat (Cocentaina), la Marina Baixa (la Vila-Joiosa), la Marina Alta (Dénia), la Safor (Gandia), la Vall d’Albaida (Ontinyent), la Costera (Xàtiva), la Canal de Navarrés (Enguera), la Vall d’Aiora (Cofrents), la Plana d’Utiel (Requena), el Racó d’Ademús (Ademús), els Serrans (Xelva), la Foia de Bunyol (Xiva), la Ribera Alta (Alzira), la Ribera Baixa (Sueca), l’Horta (València), el Camp de Morvedre (Sagunt), el Camp de Túria (Llíria), l’Alt Palància (Sogorb), la Plana Baixa (Borriana), la Plana Alta (Castelló), l’Alt Millars (Cirat), l’Alcalatén (l’Alcora), l’Alt Maestrat (Albocàsser), el Baix Maestrat (Vinaròs), els Ports (Morella).

* Principat (CAC, Franja i Catalunya Nord): el Montsià (Amposta), el Matarranya (Vall-de-Roures), el Baix Ebre (Tortosa), la Terra Alta² (Gandesa), la Ribera d’Ebre² (Móra d’Ebre), el Priorat (Falset), la Conca de Barberà (Montblanc), el Baix Camp (Reus), l’Alt Camp (Valls), el Tarragonés (Tarragona), el Baix Penedès (el Vendrell), l’Alt Penedès (Vilafranca del Penedès), l’Anoia (Igualada), el Garraf (Vilanova i la Geltrú), el Baix Llobregat (Sant Feliu de Llobregat), el Vallès Occidental (Sabadell i Terrassa), el Vallès Oriental (Granollers), el Barcelonès (Barcelona), el Maresme (Mataró), la Selva (Santa Coloma de Farners), el Baix Empordà (la Bisbal d’Empordà), l’Alt Empordà (Figueres), el Gironès (Girona), el Pla de l’Estany (Banyoles), la Garrotxa (Olot), el Ripollès (Ripoll), Osona (Vic), el Bages (Manresa), el Berguedà (Berga), el Solsonès (Solsona), la Segarra (Cervera), l’Urgell (Tàrrega), les Garrigues (les Borges Blanques), el Pla d’Urgell (Mollerussa), el Segrià (Lleida), el Baix Cinca (Fraga), la Llitera (Tamarit de la Llitera), la Noguera (Balaguer), la Baixa Ribagorça (Benavarri), l’Alta Ribagorça² (el Pont de Suert), la Vall d’Aran (Vielha), el Pallar Sobirà (Sort), el Pallars Jussà (Tremp), l’Alta Urgell (la Seu d’Urgell), la Cerdanya³ (Puigcerdà), el Capcir (Formiguera), el Conflent (Prada), la Fenolleda (Sant Pau de Fenolhet), el Rosselló (Perpinyà), el Vallespir (Ceret).

* Andorra (Andorra la Vella).

* Mallorca: Palma (Palma), la Serra de Tramuntana (Calvià), el Raiguer (Inca), el Pla de Mallorca (Santa Margalida), el Migjorn (Llucmajor), el Llevant (Manacor).

* Eivissa (Eivissa).

* Formentera (Formentera).

* Menorca (Maó).

* L’Alguer (l’Alguer).
¹ El Carxe es troba inclós en la comarca de les Valls del Vinalopó.

² La Terra Alta, la Ribera d’Ebre i l’Alta Ribagorça tenen el seu territori dividit entre la CAC i la franja de Ponent.

³ La Cerdanya té el seu territori dividit entre la CAC i la Catalunya Nord.

La capital de Catalunya: Barcelona

El centre polític i representatiu d’un país ha de ser clar i inequívoc. Una forma d’afeblir un país és afeblint la seua capitalitat, ja siga introduint la confusió sobre quina ciutat és, ja siga minvant l’abast i la capacitat representativa d’aquesta. Catalunya té una capital indiscutible per les seues característiques polítiques, demogràfiques, econòmiques i culturals: Barcelona. La nostra capital ha exercit de centre irradiador de la recuperació política i cultural de la nostra nació, arribant la seua influència fins al Rosselló, el Segura i l’Alguer. La capital ha de ser centre difusor de la catalanitat, però actuant com a canalitzador de les diferents formes d’expressió que té el nostre poble al llarg del país.
Que la capital de Catalunya siga Barcelona no vol dir que les altres ciutats no hagen de tindre un paper important, i en alguns casos únic i principal, en la reconstrucció nacional. Països com Holanda tenen una divisió en les funcions de capitalitat, amb Amsterdam com a centre administratiu de la Corona i La Haia com a centre del Govern, o Alemanya, amb capital política a Berlín, però amb Frankfurt com a centre econòmic del país. Donades les característiques actuals de Catalunya, seria bo que altres ciutats, sobretot València, exerciren de centres difusors i canalitzadors d’algun camp de la nostra vida col·lectiva: economia, cultura,… o d’alguna de les funcions de la futura República nacional: administració, justícia,…
Barcelona ha de saber exercir el paper de líder en el nostre camí cap a la reconstrucció nacional i política de Catalunya. Ella ha de saber representar tot el país i estar a l’alçada de la funció cabdal que té, però la resta de catalans hem de saber vore en ella l’eina amplificadora i potenciadora de tota la nostra tasca d’alliberament nacional.

La llengua de Catalunya: el català

L’ànima del nostre poble és la llengua catalana. És l’element que el manté unit i viu. El català és l’única llengua pròpia de Catalunya, a banda de les llengües que puguen ser pròpies a comarques frontereres amb altres països. Actualment es troba minoritzada socialment a tot el país, encara que a Andorra té la condició política d’única llengua oficial. Dins de Catalunya hi ha altres dos llengües pròpies a uns indrets determinats: el castellà, a l’Alt Vinalopó i la Plana de Requena-Utiel, i l’occità, a la Vall d’Aran i la Fenolleda. De totes formes, el català no ha de tancar-se a l’àmbit de l’antic límit lingüístic-ètnic, sinó que ha de servir com a eina de comunicació i de cohesió de tot Catalunya. De la mateixa manera que la RAI va ser l’eina que va ensenyar a tot un país la llengua, i aquesta llengua va servir per a cohesionar eixe país, a Catalunya hem de fer el mateix, amb un mitjà televisiu que potencie la llengua i que, al mateix temps, faça servir el català com a element cohesionador del país.

El model de llengua ha de ser policèntric però unitari. Pels seus trets vocàlics i fonètics en general, el model de llengua oral en la normativització ha sigut, és i ha de ser, principalment, el català occidental. Pels trets i riquesa consonàntica, un model sobre el que ha de continuar basant-se esta normalització seria el de les comarques centrals valencianes. I en referència al lèxic, s’ha de recuperar la connexió semàntica de mots que han esdevingut, falsament, variants dialectals, quan en el seu origen eren paraules amb un significat paregut però diferent, com per exemple eixir (abandonar un lloc, verb general) i sortir (eixir de forma impetuosa), colors com el roig (color genèric) i vermell (un tipus de roig), o el sistema de tres nivells adverbial de lloc ací (en referència a qui parla), aquí (en referència a qui escolta) i allí (lluny de qui parla i de qui escolta).

Tornarem a tindre un país unit i cohesionat, i l’eina que ho farà possible serà la nostra llengua, el català. Treballem per acabar la tasca de normalització i normativització lingüística com a pilar fonamental del projecte de reconstrucció nacional.

La Diada nacional de Catalunya: 24 de Juny, Sant Joan



Si hi ha una data que ens unisca a tots els catalans pel seu to festiu, folklòric, popular i reivindicatiu, aquesta és la Diada de Sant Joan. La celebració comença la nit del 23, amb fogueres arreu de Catalunya. El foc és un dels elements festius més característic del poble català, i este dia ell és el protagonista. En esta diada hi ha un parell d’esdeveniments importants a dos indrets del país: per una banda les Fogueres d’Alacant, que es planten el dia 20 i es cremen la nit del 24. Per altra banda, s’abaixa la Flama del Canigó, un acte simbòlic amb la intenció d’encendre totes les fogueres de Catalunya. També, durant la diada, és molt característic consumir la típica Coca de Sant Joan.

   L’obligació dels patriotes és convertir esta data de forma oficial en el dia nacional de Catalunya. La inexistència d’un ens institucional que aplegue tots els catalans ho fa difícil, però popularment ja s’ha erigit com el dia que ajunta la nació i la reivindica unida, completa i independent. No hem d’esperar a celebrar cap data d’independència, perquè possiblement aquesta vinga per episodis, i no siga, llavors, una data unitària, sinó diverses. Tampoc el dia nacional ha de ser la commemoració de cap derrota. El dia nacional és un dia de festa, de futur, d’unitat i de canvi, tal i com és el solstici. Visca Sant Joan!

L’himne de Catalunya: els Segadors

L’himne d’un país ha de ser la cançó mitjançant la qual tots els compatriotes se senten identificats i identifiquen en ell el conjunt del poble i de la terra. Els Segadors, com a himne popular i nacional de Catalunya, ha de fer possible est objectiu dins del poble català.

Els Segadors té el seu origen en una cançó popular del segle XVIII sobre els fets esdevinguts en la Guerra dels Segadors de mitjans del segle XVII. És un cant en defensa del poble i de la terra contra les tropes de Felip IV. La versió moderna, tant en lletra com en música, és de finals del segle XIX, obra d’Emili Guanyavents i Francesc Alió, respectivament:

Catalunya triomfant,

tornarà a ser rica i plena.

Endarrera aquesta gent

tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,

Bon cop de falç, Defensors de la terra!

Bon cop de falç!

Ara és l’hora, segadors.

Ara és l’hora d’estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,

Bon cop de falç, Defensors de la terra!

Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic

en veient la nostra ensenya.

Com fem caure espigues d’or,

quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,

Bon cop de falç, Defensors de la terra!

Bon cop de falç!

http://www.gencat.cat/catalunya/himne_totsegad_tcm32-266.mp3 (versió facilitada al web de la Generalitat de Catalunya)

L’escut de Catalunya: la Cimera

L’escut del nostre país té el seu origen en la Cimera del Casal de Barcelona. Era el símbol de Pere el Cerimoniós, que va passar als seus descendents i va acabar per esdevindre Escut nacional de Catalunya. Està format per una Vibra o Drac Alat sobre l’Elm tancat amb Corona i mantell blau amb creu, disposat sobre l’escut Reial de les Quatre Barres, envoltat de fulles decoratives. Actualment és utilitzat en la seua versió més simplificada com a distintiu oficial la Generalitat Valenciana, i és al País Valencià on és utilitzat de forma més popular, anomenant-se allí “Escut de Jaume I”. Durant l’època pre-estatutària, el Consell del País Valencià el va incorporar a la Senyera com a bandera oficial del país. Per alguns sectors nacionalistes és vist i es fa servir com a element privatiu valencià i s’incorpora a la Senyera per a distingir-la de la que puga fer servir la CAC o de la Senyera nacional. Però pel seu origen i per la seua recuperació com a símbol de tots, l’Escut de la Cimera és el que ens correspon a tots els catalans i el que ha de representar a tot el país. Com passa amb països com Grècia, Suècia, Itàlia o Irlanda, el nostre Escut, la Cimera, no s’incorpora de forma oficial o popular a la Senyera, normalment.

Esperem que a poc a poc el recuperem i el sentim com a símbol nacional una altra vegada. En el procés de construcció de la nostra República nacional farem que la Cimera siga l’escut oficial del país i que fem servir a la nostra samarreta esportiva nacional o a la portada del nostre passaport o de la nostra Constitució.

La bandera de Catalunya: la Senyera

La bandera del nostre país és el símbol que ha d’identificar-la ací i a tot arreu com a nació unida, lliure i independent. La nostra Senyera Reial està formada per quatre pals de gules en camper d’or, o explicat de forma més moderna i planera, quatre barres roges sobre fons groc.

L’origen de la nostra bandera nacional està en l’escut dinàstic dels comtes de Barcelona, i va passar a ser el símbol reial de tota la Corona Catalanoaragonesa. L’important per a nosaltres hui en dia és que és la nostra bandera nacional, i la nostra obligació com a catalans és convertir-la en la bandera oficial de la República de Catalunya. Un dels majors perills que tenim en el nostre camí cap a la independència és la desunió, i els revisionismes sobre l’abast territorial de la Senyera només ens duran a afeblir la nostra consciència nacional. La Senyera original per sí mateixa és el símbol nacional. Les Senyeres estelades són banderes de combat que utilitzem en l’actualitat, una època de lluita per la llibertat nacional. Són unes banderes molt estimades per nosaltres, però no són ni seran la nostra bandera oficial. Una Senyera mostrada de forma popular i quotidiana en qualsevol balcó d’un territori de fora de la CAC, sobretot si és València, fa més por als nostres enemics i ens enfortix més a nosaltres com a nació que 40 estelades en una manifestació a Barcelona. Hem de tindre clar que la Senyera és la nostra bandera nacional, la bandera de la nostra futura República, de Salses i Andorra al Carxe i Oriola, i de Fraga i Ademús a Menorca i l’Alguer.